Temperatura mutant
- Edició original: The Uncanny X-Men #281-288 i Annual #16, X-Men #4-9 i Annual 1, Ghost Rider #26-27 i material de X-Factor Annual #7 i X-Force Annual #1 (Marvel Comics, 1992)
- Edició estatal: Marvel Omnigold: La Imposible Patrulla-X Vol.13: Shattershot
- (Panini Comics, 2026)
- Guió: John Byrne, Jim Lee, Whilce Portacio, Scott Lobdell, Howard Mackie i Fabian Nicieza
- Dibuix: Jim Lee, Whilce Portacio, John Romita Jr., Andy Kubert, Ron Wagner, Philip Craig Russell, Brial Stelfreeze, Adam Hughes, Stuart Immonen, Dan Panosian, Grec Capullo, Mark Texeira, Jae Lee i Joe Quesada
- Color: Joe Rosas, Dana Moreshead, Glynis Oliver, Gina Going, Gregory Wright, Kevin Tinsley i Mike Thomas
- Format: Cartoné, color. 624 pàgines, 55,00€
Com cada any, arriba un nou Omnigold de l’equip mutant per excel·lència: els X-Men. El d’enguany és especialment rellevant, ja que es tracta del primer volum, d’un total de tretze, que ja no compta amb la participació de Chris Claremont, considerat per molts el millor autor de la història dels mutants.
Després de més de deu anys al capdavant de les franquícies mutants, el seu cicle va arribar a la fi i era el moment de cedir el relleu a una nova generació d’autors i artistes que s’encarreguessin de continuar-ne el llegat. Per aquest motiu, el volum que comentem avui està considerat un dels punts d’inflexió més polèmics de la història dels X-Men. Per a alguns lectors, aquesta nova etapa no va estar a l’altura del seu predecessor, tot i mantenir un nivell digne. Per a molts altres, en canvi, representa una de les pitjors etapes que ha viscut mai la franquícia mutant.
Context mutant
Per posar-nos en situació, cal entendre la importància que va tenir la Marvel mutant a principis dels anys noranta. Era l’estiu del 1991 quan es va anunciar l’inici d’una nova etapa editorial sota el lema «Glory Days, The Mutant Resistance». Aquesta nova era quedaria marcada pel final de The New Mutants, que donaria pas a X-Force; la reestructuració de les formacions dels principals equips mutants; el retorn del Professor Xavier i del Magneto com a antagonista; un conflicte d’escala més gran a Excalibur; una relació més estreta entre les col·leccions de Wolverine i Uncanny X-Men i el llançament d’una nova sèrie titulada X-Men.
De tots aquests anuncis, el més important va acabar sent precisament aquesta nova col·lecció de l’equip principal. Per primer cop en quinze anys, Marvel publicava una sèrie titulada X-Men que tornava a començar pel número u. L’últim precedent havia estat Giant-Size X-Men #1 (1975), el punt de partida de la segona gènesi dels mutants. Si ens guiàvem per aquella referència, tot feia pensar que Marvel preparava una redefinició important del panorama mutant.
més importants de la companyia
L’expectació pel primer número va ser enorme i, tal com s’esperava, es va convertir en un dels còmics més venuts de la història de la indústria. L’inici d’aquesta etapa va servir com a porta d’entrada per a moltíssims nous lectors, que es van incorporar a les diferents històries que plantejava la línia mutant.
En un primer moment, Chris Claremont va formar part d’aquesta nova etapa. Amb el pas dels mesos, però, es va adonar que els seus plans ja no tenien cabuda en el nou univers mutant que s’estava gestant. Havia arribat el moment de fer un pas al costat i cedir les seves creacions a noves veus, amb idees fresques i ganes de construir una Marvel cada vegada més a prop del segle XXI.
Després de la marxa de Claremont, Jim Lee, que havia assumit el lideratge creatiu del projecte, es va posar en contacte amb John Byrne per oferir-li el càrrec de guionista de les dues sèries principals: Uncanny X-Men i X-Men. Byrne va acceptar l’oferta sense ser del tot conscient de la responsabilitat i el volum de feina que implicava. Amb els anys, però, ell mateix admetria que havia subestimat el repte, tot i que mai no va perdre la il·lusió.
L’era post-Claremont
Va ser l’octubre del 1991 quan els lectors van acomiadar-se de Chris Claremont a X-Men #3, número que incloïa un breu missatge de comiat de l’autor. Les sorpreses, però, tot just començaven. La nova etapa, iniciada a X-Men #4, va situar el Wolverine al centre de l’acció i va presentar nous personatges com l’Omega Red o el Rebel (us sonen del darrer episodi d’X-Men ’97?). Aquestes dues incorporacions van tenir força pes, però queden en un segon pla si les comparem amb l’arribada del Bishop, un personatge sobre el qual aprofundirem més endavant.
Un altre personatge que va guanyar molta rellevància durant els anys noranta va ser el Ghost Rider (Danny Ketch). Després de dos anys d’un èxit creixent, és en aquest volum on assistim al primer crossover entre els mutants i l’Esperit de la Venjança. El tercer i últim crossover inclòs en aquest volum planteja una proposta ben diferent. Shattershot és una saga ambientada al Mojo World que, en lloc d’unificar totes les col·leccions en una única història, es desplega de manera individual a través dels Annuals de 1992.
Ens trobem davant d’un volum amb material molt criticat, però que també introdueix conceptes d’una importància cabdal. Vegem-ne alguns.
Bishop
La tasca de crear un nou personatge em sembla una de les més complicades que existeixen. Cal ser original i, alhora, saber introduir nous conceptes en una història amb més de deu anys de recorregut. És una responsabilitat prou gran perquè qualsevol autor senti vertigen en el moment de presentar la seva creació al públic. El Bishop és un dels casos d’èxit que més m’agraden. En una Marvel cada vegada més edgy, camí del nou mil·lenni, aquest mutant vingut del futur és un autèntic fill de la seva època. I quin fill.
Forma part dels X-Men del futur, convertits en una força de resistència mutant davant d’un món molt més hostil. Guiat pels dogmes, les creences i les llegendes dels seus ídols del passat, els X-Men del nostre present, intenta honorar el significat de ser un mutant mentre lluita per salvar el seu futur.
Uncanny X-Men #282
Per diferents motius que descobrireu si llegiu el volum, el Bishop viatja al passat, el nostre present, i acaba unint-se als herois que sempre ha venerat. Per un gir del destí, passa a formar part de les històries que havia estudiat tota la vida, mentre descobreix les veritats, els mites i les mentides que s’amaguen darrere de tot allò en què havia cregut des que es va unir a la resistència. Sens dubte, és una de les millors aportacions del volum. La seva lluita interna, la sensació de no acabar d’encaixar en la nova família que l’ha acollit i el rebuig, barrejat amb una profunda admiració, que sent envers els seus herois fan que sigui un personatge extraordinàriament ben construït. No és estrany que acabés convertint-se en un dels favorits de molts lectors.
Blau i daurat
Un dels canvis més importants derivats de la divisió de les històries en dues col·leccions és la separació dels alumnes de Xavier en dos nous equips: el Blau i el Daurat. Cadascú té les seves preferències. En el meu cas, sempre m’he decantat per l’equip Blau, ja que té el Cyclops com a líder indiscutible. Tot i això, reconec que l’equip Daurat és una alineació igualment perfecta i amb una dinàmica excel·lent.
Aquesta divisió dona peu a un munt de noves possibilitats narratives: rivalitats, cooperacions, punts de vista diferents i noves maneres d’afrontar les missions. Resulta molt interessant veure com es reparteixen la feina, com reaccionen davant dels encàrrecs que reben i com petites disputes que ja existien prèviament adquireixen una nova dimensió en quedar emmarcades dins de dos grups ben diferenciats. Cal aplaudir la introducció d’aquest concepte, que ha perdurat fins als nostres dies.
Shattershot
Us he de reconèixer que sento una debilitat especial per totes les històries que involucren el Mojoworld, el Longshot i tot allò relacionat amb aquesta dimensió de l’univers Marvel. Tot i això, també he de dir que aquesta és una saga força fluixa i, a més, bastant mal plantejada des d’un punt de vista estructural.
Resulta força incòmode haver d’anar saltant d’una col·lecció a una altra per seguir l’esdeveniment, especialment si tenim en compte que cada número mostra participacions aïllades dels diferents equips i en moments diferents de la línia temporal. La idea no acaba de funcionar i fa que la lectura no deixi un bon regust. Tampoc crec que la premissa donés gaire més de si, ja que, al capdavall, es tracta d’una història força tòpica de guerra futurista, amb una resistència que planta cara a un imperi malvat. Aquesta manera d’explicar la història la hem vist recentment a X.Manhunt, un dels esdeveniments de «From the Ashes»
En alguns moments m’ho he passat molt bé, però també és perquè soc un gran fan del Mojo. Quan els seguidors dels mutants critiquen aquesta etapa, m’agrada pensar que es refereixen sobretot a aquest esdeveniment, perquè és cert que no està a l’altura de la resta del volum. Tot i això, cal reconèixer que la majoria d’històries i dels nous plantejaments que presenten la resta de números tenen una qualitat força notable.
En conclusió, aquest Omnigold número 13 representa un punt de partida molt important per a la història editorial dels X-Men. Els deixebles han pres el relleu del mestre i arriba el moment de demostrar que són capaços de fer evolucionar la franquícia sense l’ajuda del seu principal arquitecte. Vindrien moltes històries, algunes de memorables i d’altres de més discretes, però totes aportarien nous conceptes que acabarien trobant el seu públic. En definitiva, és una lectura prou recomanable.
