Pecats del passat
- Edició original: The Amazing Spiderman #509-514 (Marvel Comics, 2004)
- Edició estatal: El Asombroso Spiderman – Marvel Saga: Pecados del pasado (Panini Comics, 2023)
- Guió: Joe Michael Straczynski
- Dibuix: Mike Deodato Jr.
- Color: Matt Milla
- Format: Rústica, color. 152 pàgines, 13,00€
Al Quart Món no estem fent un seguiment de la línia Marvel Saga de The Amazing Spider-Man. Les raons són vàries: els volums per on vaig es van publicar ja fa anys, són històries molt ressenyades, comentades i analitzades, i no tinc un ampli coneixement de la matèria. D’aquesta manera, des que vaig començar a fer-me aquesta col·lecció, he preferit reservar-me-la per a mi i, potser en un futur, dedicar-li un episodi del pòdcast o aprofitar una tendència per repescar algun dels populars volums que conté el col·leccionable.
També sabeu que no soc una persona propensa a fer crítiques negatives. En la gran majoria de casos em guio per la regla de parlar només d’allò que m’agrada i deixar de banda les històries que no he gaudit gens. Aquests articles, vídeos i continguts paral·lels els faig per recomanar còmics que em semblen interessants, i en cap cas soc partidari de treure bilis i despotricar sobre obres que potser han apassionat a més d’un. La meva intenció per a avui no és pas aquesta, però sí que m’agradaria desfogar-me una mica i compartir amb vosaltres l’estupefacció que m’ha produït una de les meves lectures recents. Parlarem de la saga coneguda com a Pecats del passat, una trama molt polèmica de la qual ja se m’havia advertit en diverses ocasions, però que en cap cas m’esperava que em deixés tan astorat. Som-hi!
Canvi de rumb
El número 509 de The Amazing Spider-Man representa un canvi de direcció molt important per a la saga del personatge. Després d’un bon grapat d’anys amb en J. Michael Straczynski al guió i en John Romita Jr. als llapis, aquest segon va partir de la sèrie i va ser substituït per l’artista brasiler Mike Deodato Jr..
El període que havíem tingut fins aleshores, el qual va iniciar-se a The Amazing Spider-Man Vol. 2 #30, és considerat com un dels millors moments de la història moderna del personatge: trames de tornada a les essències; una bona combinació d’històries de carrer amb relats de màgia i mística; un romanç entre en Peter i la Mary Jane en un moment molt interessant, sentit i emocional, i moltes altres característiques que eleven aquesta etapa com una de les millors de la indústria del còmic.
Amb una cloenda orgànica de l’estada d’en Romita Jr., Deodato Jr. entra en escena i evoca a la col·lecció un dinamisme i un estil propis dels anys noranta, que no em semblen gens malament i que s’aprofiten moltíssim en les escenes d’acció. Sempre preferiré en Romita Jr., ja que es tracta d’un dels meus dibuixants preferits de tots els temps, però estic disposat a acceptar el canvi sense gaires inconvenients. El problema arriba amb el nou rumb de la trama i, en concret, amb el de la saga d’inici, la qual repesca un dels temes més delicats de l’univers de l’Spider-Man: la Gwen.
Una taca al llegat
La trama d’aquesta saga se centra a revelar-nos que la Gwen Stacy va tenir dos fills i que el pare de les criatures és en Norman Osborn. BOOM! En un viatge a Europa del primer gran amor d’en Peter, va tenir una nit de passió que va resultar en el naixement de dos bessons que, en retrocontinuïtat, se’ns explica que han estat criats en secret per en Norman i a se’ls ha ensenyat a odiar en Peter Parker i l’Spider-Man.
El còmic ens relata una interminable batalla al llarg de diversos dies, tot derivat de la investigació del misteri al voltant de la Gwen, la qual es revela com una persona que va ocultar el secret a en Peter, però que sí que l’hi va explicar a la Mary Jane. El còmic explica que els bessons tenen l’alteració genètica d’en Norman Osborn i estan envellint de manera accelerada, un fet que els obliga a cercar un mètode per alentir els efectes de la mutació i no morir sent joves. La història acaba amb la bessona unint-se a en Peter i aconseguint una nova vida, mentre que el noi es converteix en un nou Green Goblin fins que és derrotat i acaba perdent la memòria.
Més enllà de l’acció, el ritme de la història o els personatges implicats, la part central és l’efecte en el llegat de la Gwen Stacy i en la idea que tenim tots sobre ella, sobretot tenint en compte el significat de la seva mort i el punt d’inflexió que representa en la vida d’en Peter. Aquest còmic taca el llegat que va deixar i la idea d’innocència que sempre l’havia representat a ella i a la seva relació amb el jove estudiant de Queens.
Incoherència
Fa no gaire que he llegit per primer cop el còmic Spider-Man: Blue. És un relat emocional sobre l’enyorança de la innocència i el record de temps millors. Bé sabeu que em va encantar i que l’he gaudit com el que més. Tracta amb respecte l’era clàssica dels personatges, el to dels còmics dels seixanta i, el més important, no trenca ni empastifa el llegat de dècades d’històries.
Pecats del passat fa tot el contrari. S’encarrega d’agafar una idea tan elemental com la innocència de la joventut, la fa una bola i la llença a la paperera. Sí, sé que fa èmfasi que la Gwen sí que va estimar en Peter i que la seva trobada amb en Norman va ser un error que no va poder evitar. També ens intenta mostrar els bessons com el seu llegat o la seva representació al món dels vius, però no em sembla ni suficient, ni necessari.
De la Gwen ja ho sabíem tot i érem feliços amb el que ens va deixar. Va ser un punt d’inflexió per a la vida d’en Peter, el trencament dels temps feliços i l’inici d’un nou món més cru, tot plegat sense la necessitat de posar-la a ella en una situació de desconfiança ni de trencar amb la seva personalitat. No acabo d’entendre la decisió que es va prendre per a aquesta trama i crec que trenca amb tot el que la Gwen i la seva època haurien de ser.
Em sento profundament decebut després d’haver llegit aquest còmic. Sé que arribo anys tard, però com que mai havia sabut què passava del tot, no m’imaginava que em trobaria amb això. Sé que l’etapa m’espera amb més decepcions, però què hi farem: la vida d’en Peter Parker mai ha estat fàcil.
Apa, fins a la següent!
