Una conversa amb el passat
- Edició original: Spider-man Blue #1-6 (Marvel Comics, 2002-2003)
- Edició estatal: Marvel Essentials: Spiderman Azul (Panini Comics, 2025)
- Guió: Jeph Loeb
- Dibuix: Tim Sale
- Color: Steve Buccellato
- Format: Rústica, color. 168 pàgines, 9,99€
Queda oficialment desfasada la meva clàssica frase de “no soc fan de Spider-Man”. En els darrers mesos m’he acostat immensament a les històries de l’aràcnid i, com era d’esperar, m’he acabat convertint en un gran admirador de les seves aventures i de tot el que representa com a icona del gènere. He començat per una de les seves etapes més aclamades, la de J. Michael Straczynski al guió: històries dels 2000, un enfocament urbà i un dibuix magnífic a càrrec del mestre John Romita Jr. Paral·lelament, he anat fent el salt a altres relats del personatge per no limitar-me únicament al marc temporal dels volums de Marvel Saga que estic col·leccionant.
Hi ha un títol concret que fa moltíssim temps que em recomanen sense parar. Tothom coincideix que és un dels grans homenatges a l’univers del personatge, una lectura imprescindible que et deixa emocionalment noquejat pel seu estil i la profunditat dels temes que aborda. La motivació hi era, però volia esperar a ampliar el meu bagatge sobre el lore per entrar-hi amb context i els deures fets. La història de la qual parlo és Spider-Man: Blue: un relat de memòria, joventut i tragèdia. Una carta d’amor a una figura que, inevitablement, va haver de marxar per dotar de sentit l’evolució d’en Peter Parker. És la crònica de com en Peter i la Gwen es van enamorar o, millor dit, de com gairebé ho fan.
Agafeu els mocadors i prepareu-vos per a l’emoció. Som-hi!
La Gwen
Una peça clau en l’evolució d’en Peter Parker són, sense cap mena de dubte, els seus interessos amorosos. En la seva etapa d’institut, el jove setciències tenia el cor dividit entre la Betty Brant i la Liz Allan. Tanmateix, amb la sortida de l’Steve Ditko de la col·lecció a mitjans dels anys seixanta, el to de la sèrie va patir un gir dràstic, deixant aquelles trames inicials en un segon pla i fent avançar el protagonista cap a l’etapa universitària.
És precisament a la facultat on en Peter descobreix els seus dos grans amors: la Gwen Stacy i la Mary Jane Watson, dues figures destinades a transformar la seva vida per sempre. I tot i que la història s’encarrega de donar un espai rellevant a totes dues, centra inevitablement el seu focus en la Gwen, en el vincle que va construir amb el Spider-Man de l’època i en la tragèdia de tot allò que mai va arribar a ser.
En el gènere dels còmics, les morts rares vegades són definitives; la majoria de personatges acabant fent el seu retorn abans o després. El cas de la Gwen Stacy és una de les poques excepcions que confirmen la regla: des de la seva tràgica caiguda l’any 1973 a The Amazing Spider-Man #121, la versió original de la Terra-616 no ha tornat mai a la vida.
A nivell editorial, aquesta decisió responia a una necessitat narrativa rotunda: en Peter necessitava un nou punt de gir que el desposseís definitivament de la innocència juvenil per catapultar-lo a la cruesa de la vida adulta. Primer va ser la pèrdua de l’oncle Ben i, posteriorment, el comiat forçat de la seva parella, una dona amb qui mai va poder consolidar un futur i que el va deixar condemnat a conviure amb el fantasma del que hauria pogut ser. D’això tracta precisament aquest còmic: dels records d’un trajecte que mai es va arribar a recórrer.
Les Cintes
El relat s’articula de manera íntima a través de sis gravacions de veu que en Peter enregistra, on senzillament li parla a la Gwen com si ella encara estigués allà mateix, al seu costat. Li comparteix com és la seva vida actual, tot el que ha aconseguit en aquests anys i, sobretot, la profunditat de l’enyorança que sent per ella. A través d’aquestes cintes, en Peter rememora el moment en què es van conèixer, la bellesa del temps compartit i com la pesada responsabilitat d’emportar-se la màscara de Spider-Man els va distànciar en tantes i tantes ocasions.
En Peter no s’empenedeix pas de qui és, però no pot evitar admetre que, en molts moments, hauria desitjat no haver obtingut mai aquells poders per haver tingut l’oportunitat de ser un noi normal, lluny del perill constant. Així i tot, comprèn que simplement ha hagut de jugar amb les cartes que la vida li va repartir i que el compromís amb els seus poders se situava per sobre de qualsevol anhel personal.
Mitjançant aquests àudios, l’autor ens fa recórrer passatges decisius de la seva joventut, just abans que es consolidessin com la fugaç parella que van ser: quan tot conservava un aire d’innocència i tendresa, quan encara tenien tot el futur per davant. Es tracta d’un relat profundament nostàlgic que, malgrat ser una dolorosa catarsi per a en Peter, es converteix alhora en un cant d’agraïment per l’immens privilegi d’haver-la conegut.
El futur
En el moment de la mort de la Gwen, en Peter mai hauria pogut imaginar tot el que li reservava el futur: seria capaç de tirar endavant, tornaria a enamorar-se i es casaria amb la Mary Jane, es convertiria en un millor Spider-Man i assoliria una llarga llista de fites personals i heroiques. Tanmateix, amb el pas dels anys, el record de la Gwen sempre ha acabat retornant a ell. La Mary Jane mai va ser una substituta, ni ningú s’ho va plantejar d’aquesta manera, sinó la prova vivent que la vida continua avançant, en vulguem o no ser conscients.
No sabria dir si és un dels millors còmics que he llegit mai; essent el preferit de tants seguidors, encara no tinc el bagatge suficient sobre el personatge per situar-lo en un pedestal tan alt. El que sí que puc assegurar rotundament és que és una història d’una importància cabdal, carregada de grans reflexions i, per molt que la tragèdia ho impregni tot, plena d’un missatge d’esperança profundíssim.
Pel que fa a l’apartat artístic, s’aconsegueix canalitzar exactament totes les emocions que la trama exigeix. Parlem d’un còmic publicat el 2002 que conserva la fluïdesa narrativa de la seva època, però que, a través del seu traç, et transporta directament a la dècada dels seixanta. És un dibuix més pur, senzill i artesanal, absolutament adient per evocar aquells temps d’innocència perduda.
En conclusió, Spider-Man: Blue és una d’aquelles lectures que no es poden deixar escapar sota cap concepte. Un relat indispensable no només per a qualsevol fan de l’home aranya o amant del novè art, sinó per a qualsevol persona que busqui inspiració per superar els obstacles i les pèrdues que ens posa la vida.
