La breu etapa de John Byrne amb Hulk: un somni perdut

Potencial per la grandesa

• Edició original: The Incredible Hulk #314-319, The Incredible Hulk Annual #14 i Marvel Fanfare #29 (Marvel Comics, 1985-1986)
• Edició estatal: El Increíble Hulk de John Byrne (Panini Comics, 2017)
• Guió: John Byrne
• Dibuix: John Byrne i Sal Buscema
• Color: Andy Yanchus
• Format: Cartoné, color. 224 pàgines, 18,00€

He explicat en nombroses ocasions el meu neguit amb Hulk. Tractant-se d’un dels personatges més icònics de l’imaginari popular, sempre m’ha semblat que el fandom del còmic no l’ha reivindicat prou. Tot i haver gaudit d’una etapa excel·lent en temps recents amb l’aclamada Immortal Hulk, no sempre ha estat així. També ha protagonitzat altres etapes memorables, com la de Peter David o tot el que deriva de Planet Hulk als anys 2000, però més enllà d’això,i també perquè no soc cap expert en el personatge, no seria capaç d’aprofundir gaire més en la seva història.

Entre les moltes dècades de trajectòria del personatge hi va haver un breu període de només sis mesos en què un autor es va proposar donar-li tot l’amor que mereixia. I no parlem de qualsevol guionista, sinó de John Byrne, precisament en el seu millor moment creatiu durant els anys vuitanta. Avui parlarem d’una de les millors i més anecdòtiques etapes de Hulk: la que comprèn els números 314 al 319 de la seva col·lecció. Ja ho veieu, va ser tot un sospir. Som-hi!

Una relació predestinada

La relació entre John Byrne i el Gegant Gamma havia començat molts anys abans, quan el canadenc encara era un adolescent i l’Univers Marvel feia les primeres passes. Tal com li havia passat amb els 4 Fantàstics, el jove Byrne va seguir les primeres aventures de Hulk i va quedar-ne fascinat des dels inicis d’aquell primer volum, que només va durar sis números. Era un Hulk encara lluny de la seva versió definitiva, amb canvis constants d’aspecte, una intel·ligència fluctuant i molt diferent del personatge icònic en què acabaria convertint-se.

Abans del 1985, Byrne havia tingut poques oportunitats de treballar amb el personatge, però totes van ser prou destacables. Va participar com a artista convidat a Marvel Team-Up #53 (1977), amb guió de Bill Mantlo. Un any més tard, va escriure, conjuntament amb Roger Stern, i va dibuixar The Incredible Hulk Annual #7 (1978), experiència que repetirien a l’Annual #8. En totes aquestes històries, Hulk recuperava la imatge que ha perdurat en l’imaginari col·lectiu: una bèstia bondadosa, de poques paraules i encara menys cervell, però amb una capacitat destructora inigualable. Amb els anys, Byrne també acabaria establint una relació molt més estreta amb She-Hulk, un personatge que només comparteix amb Hulk el parentiu i el color de la pell.

Quan va arribar el 1985, Bill Mantlo ja feia cinc anys que escrivia les aventures de Hulk, però l’essència del personatge semblava haver-se anat diluint. Paral·lelament, John Byrne continuava al capdavant d’una de les seves sèries més aclamades: Alpha Flight. En una de les seves reunions habituals amb l’editorial, es va plantejar una idea ben curiosa: intercanviar les dues col·leccions per aportar aire fresc a totes dues sèries. Amb el vistiplau del director editorial de l’època, Jim Shooter, l’intercanvi es va fer oficial i va donar lloc a la breu però recordada etapa de Byrne a The Incredible Hulk i a la molt més llarga etapa de Mantlo a Alpha Flight.

Back to Basics

El pla de John Byrne per a Hulk era ben clar: tornar als orígens del personatge. Aquest primer moviment havia d’ocupar la primera meitat del seu primer any al capdavant de la col·lecció, fins a establir un nou statu quo sobre el qual construir les històries dels mesos següents. La seva intenció era crear una mena de mirall dels sis primers números de la sèrie original, que ell considerava la versió definitiva de Hulk: salvatge, furiós i brutal, molt allunyat del «bon salvatge» en què s’havia acabat convertint durant els anys posteriors.

Els primers i, malauradament, únics números d’aquesta etapa estan plens de sorpreses i girs inesperats que devien deixar els lectors bocabadats. Tot plegat no consistia tant a repetir històries del passat com a recuperar aquells elements que, en el seu moment, havien fet que Byrne s’enamorés del personatge com a lector.

Al llarg d’aquesta breu etapa, Byrne recupera alguns dels personatges més icònics de la història de Hulk, com Juggernaut, MODOK, el Rino i l’Abominació. Aquest últim ocupava un lloc especial en els seus plans, ja que era l’únic rival nascut originalment a les pàgines de la sèrie del Gegant Esmeralda. De fet, la seva idea per als mesos següents era aprofundir en el personatge i convertir-lo en el gran antagonista de la col·lecció. En definitiva, l’etapa de John Byrne aspirava a reivindicar la història de Hulk i a consolidar conceptes que havien de perdurar durant molts anys.

La vida que ens hem perdut, simplement no existeix

Per desgràcia, gairebé res del pla de John Byrne va arribar a materialitzar-se. Només sis mesos després d’assumir la col·lecció, Marvel va decidir prescindir dels seus serveis. La seva següent parada va ser DC Comics, on sí que tindria l’oportunitat de redefinir un altre personatge icònic iniciant la seva celebrada etapa amb Superman a The Man of Steel.

Pel que fa a Hulk, la seva marxa va ser conseqüència de les diferències creatives amb Marvel. Gairebé totes les idees que havia plantejat es van descartar, i aquells canvis que havia aconseguit introduir van desaparèixer en un tres i no res. En definitiva, la breu etapa de sis mesos de John Byrne a The Incredible Hulk va acabar sent una mena de somni de primavera: una mostra del que podria haver estat, però que mai no va tenir temps de desenvolupar-se.

Encara avui, molts lectors es pregunten com hauria estat aquesta etapa si Byrne hagués pogut dur a terme tots els seus plans. Anys més tard, ja a finals del mil·lenni, va tenir una nova oportunitat de tornar al personatge, però ni el context editorial ni el mateix autor eren els mateixos. És fàcil entendre que els fans continuïn imaginant aquella etapa que mai no va arribar a existir, però, tal com diu la cançó de Manel: «La vida que ens hem perdut, simplement no existeix».