La mà de l’home mort
temporada de la sèrie
- Títol original: X-Men ’97 Season 2 – The Dead Man’s Hand Heart (Marvel Studios, Disney)
- Any de producción: 2026
- Guió: Brian Ford Sullivan, JB Ballard, Beau DeMayo y Anthony Sellitti
- Repartiment: Ray Chase, Jennifer Hale, Alison Sealy-Smith, Cal Dodd
- Gènere / format / durada: Acció / sèrie d’animació / 30 min
Sense gairebé haver-nos adonat, la segona temporada de l’aclamada X-Men ’97 està arribant a la seva fi. Ens trobem ja a la recta final, amb un episodi que tenia tots els ingredients per convertir-se en un dels grans capítols de la sèrie, però que, finalment, no estic del tot segur que s’hagi aprofitat com calia.
El retorn del Gambit, l’inevitable retrobament amb la Rogue, l’amenaça de l’Apocalypse i la participació de X-Force i X-Factor són només alguns dels elements que conflueixen en un capítol que continua desenvolupant diverses de les trames que portem construint durant tota la temporada. Amb l’últim episodi ja a tocar, totes les peces comencen a moure’s de cara al desenllaç.
A la vida i a la mort
L’episodi se centra en el retorn del Gambit, que reapareix després de la seva mort a Genosha, però en unes condicions molt diferents de les que la Rogue esperava. El Cable explica que el Remy ha tornat i que, aparentment, ha derrotat l’Apocalypse. Aviat es descobreix, però, que el mutant continua viu dins del Gambit, convertint-lo en el seu nou recipient i en la seva encarnació de la Mort.
El retrobament dels tràgics amants és el principal component emocional de l’episodi i, vaja si funciona. L’espera ha merescut la pena. El Remy ha tornat a Nova Orleans i està reconstruint el gremi de lladres, alhora que transmet els poders de la Mort als seus companys. La Rogue, per fi, pot tocar-lo, superant un dels grans obstacles de la seva relació. Però el moment resulta especialment tràgic perquè el Gambit ja no és completament ell mateix.
Posseït per l’essència de l’Apocalypse, el Remy ha deixat de ser qui era, però en cap moment ha perdut els seus sentiments per la Rogue. Per això li demana que s’uneixi a ell en un vincle que els mantingui junts per tota l’eternitat. Un retrobament tan esperat com dolorós.
Aliances perilloses
Per altra banda, el capítol presenta una breu aliança entre els X-Men i X-Factor. El grup encobert ha descobert el cadàver de l’Apocalypse i ara teoritza que la seva essència ha estat traspassada al cos del Remy, a qui identifiquen com una amenaça que ha de ser eliminada definitivament.
Els X-Men insisteixen que encara no és tard per salvar el seu vell amic caigut, cosa que porta els dos grups a col·laborar fins que, finalment, troben la persona que busquen. Les seves diferències acaben fent-se evidents i reflecteixen dues maneres d’entendre la lluita mutant: l’esperança dels X-Men contra el pragmatisme de X-Factor.
Finalment, el Xavier entra en la ment del Gambit i confirma que l’Apocalypse continua present dins seu. Els X-Men aconsegueixen contenir temporalment la situació i estabilitzar el Remy, però el problema està lluny d’haver desaparegut.
El capítol acaba obrint un nou escenari amb X-Factor i la Valerie Cooper, que proposa una treva davant l’amenaça del Nur. Tot apunta cap a una possible aliança entre humans i mutants mentre la temporada entra definitivament en la seva recta final.
Ja és el final?
Aquest vuitè capítol m’ha deixat una sensació força anticlimàtica. Si bé resulta interessant veure de quina manera s’ho faran per salvar el Gambit, en cap moment m’ha transmès que ens trobem a les portes d’un final de temporada èpic. Trobo que la sèrie s’ha anat desenvolupant a un ritme massa pausat per a una temporada de només nou capítols. A estones hem avançat molt ràpid, en altres moments molt lentament, i hem tingut episodis centrats en la trama principal i d’altres dedicats a explorar-ne de secundàries. Són recursos importants per a qualsevol sèrie, però disposar de tan pocs capítols i de tan poca durada no ajuda a deixar una bona sensació general.
Ara espero que el novè i últim capítol no se senti ensopegat ni excessivament ràpid. Que desenvolupin el que hagin de desenvolupar, que tanquin les trames que mereixen ser tancades i que deixin obertes aquelles que necessitin més temps, perquè a la tercera temporada encara les puguin continuar treballant. Personalment, m’agradaria marxar d’aquesta segona temporada amb algunes històries tancades, però també amb l’expectativa i el neguit de saber que encara no ho hem descobert tot. D’aquesta manera, l’espera per l’estrena de la tercera temporada seria molt més desitjable.
