Història d’un destí segellat
- Títol original: X-Men ’97 Season 2 (Marvel Studios, Disney)
- Any de producción: 2026
- Director: Beau DeMayo
- Repartiment: Ray Chase, Jennifer Hale, Alison Sealy-Smith, Cal Dodd
- Gènere / format / durada: Acció / sèrie d’animació / 30′
X-Men ’97 és una sèrie que serà recordada durant molt temps. La primera temporada va ser una autèntica bocanada d’aire fresc que va arribar per sorpresa de tothom: un retorn a l’essència més genuïna dels anys noranta, però amb l’esperit, la tecnologia i la maduresa de la dècada dels anys vint d’aquest mil·lenni. En els episodis de la primera part, vam veure sagues com Inferno, Mojo World o la caiguda de Genosha, deixant el llistó molt alt de cara a futures temporades i projectes relacionats. Quan se’ns va revelar que la segona temporada adaptaria l’Age of Apocalypse, d’alguna manera tot ens va quadrar, però en cap cas hauríem esperat veure tot el que ja hem vist en només quatre capítols.
Després de comentar l’estrena dels tres primers episodis, avui parlem del capítol més recent que s’ha publicat. Tanquem l’arc de l’origen de l’Apocalypse amb un capítol ple d’història, lore, cameos i mutants. Som-hi!
Gravat a les estrelles
El capítol comença amb l’aliança entre l’En Sabah Nur i els mutants perduts al passat. Aprofitant que encara no s’ha convertit en Apocalypse, volen intentar canviar el transcurs de la història i evitar que es transformi, a la vegada que es converteix en el primer X-Men de la història. Tot i que ja apunta maneres, el seu destí no està escrit, oi?
Sembla ser que sí que ho està i que, de fet, és un Celestial qui està seguint els seus passos per proporcionar-li, en el moment concret, les eines per assolir el seu gènesi. El Jardiner Celestial és qui observa, vigila i aguarda el moment clau per provocar la creació d’un dels dolents més implacables de la història de l’univers Marvel.
D’aquesta manera, descobrim que el destí de Nur mai va poder canviar-se i estava escrit a les estrelles. La nau celestial perduda, els gravats a les parets… tot són indicadors del monstre en què es convertiria en el futur. L’episodi acaba amb la transformació definitiva del personatge i l’enfrontament amb Magneto i el professor Xavier.
Sacrificis
Amics del Quart Món, si bé aquí sempre parlem amb spoilers i mai faig cap mena d’alerta sobre ells, en aquesta ocasió sí que ho faré. Si encara no heu vist el nou capítol de X-Men ’97, us demano si us plau que tanqueu la pàgina, aneu a veure’l i torneu per acabar la lectura; mereixeu descobrir per vosaltres mateixos el que estic a punt d’explicar.
Sense cap mena de dubte, el moment més impactant de l’episodi és la mort de Magneto a mans d’Apocalypse. Després de fer front, acompanyat de Charles Xavier, al recentment renascut Nur, mor d’una manera brutal en ser desintegrat per un dels seus raigs d’energia.
És una mort molt directa i confirmada, i us he de reconèixer que crec que aquest cop ha estat real. Sembla ser que el Magneto dels anys noranta ha mort per sempre i de manera definitiva. Tot i això, i més tractant-se d’una sèrie en la qual els viatges en el temps són habituals, no descarto de cap manera el retorn del personatge, però segurament provinent d’un altre moment de la lliniea temporal. Això asseguraria la continuïtat del personatge i mantindria vigent la seva mort a l’antic Egipte. Veurem si tinc raó o no.
Sense por a mostrar
A Marvel Studios sempre els ha fet por creuar de manera descarada les franquícies i personatges de la companyia. Trobant-nos, actualment, a la denominada Saga del Multivers, mai m’ha fet la sensació d’haver tingut crossovers de valor, o simplement d’aquells curiosos que et deixen dient: “no m’esperava veure aquest personatge aquí”. Entenc que en projectes d’acció real pot ser més complicat, però és que ni a les sèries d’animació, com What If…? o Marvel Zombies, trobo que hagin aprofitat aquesta oportunitat.
Per sort, X-Men ’97 ha trencat amb aquesta tendència i ha decidit mostrar-se tal com és: una sèrie de dibuixos animats basada en còmics d’un univers compartit. Tant a la primera temporada com a la segona, hem vist tota mena de personatges que pertanyen a cadascun dels racons de l’univers mutant, i també d’altres que normalment veuríem en històries protagonitzades per altres herois i grups.
El Jardiner és un Celestial, un tipus de personatge vinculat als Eternals, una d’aquelles pel·lícules de Marvel post-Endgame que la companyia intenta amagar. A l’escena postcrèdits veiem de nou el Captain America i, per primer cop, la Black Widow, anunciant el pròxim episodi que homenatjarà l’Uncanny X-Men #268. Per últim, i de fet el millor d’aquesta temporada, és el personatge de Kang, el qual ha aparegut en dues de les seves versions (Rama-Tut i Kang el Conqueridor) i ha estat una de les parts més divertides del capítol. Tractant-se d’un personatge que, després de no funcionar i d’haver estat interpretat per un actor polèmic, portant-lo a quedar-se apartat a l’extrem més llunyà de la popularitat a Marvel, ha estat molt sorprenent veure el rescat merescut que li han fet. Ha funcionat tan bé tractant-se d’una sèrie una mica allunyada del seu escenari habitual. Bravo, Marvel.
Fins ara, la temporada 2 de X-Men ’97 està sent espectacular i la seguirem setmana a setmana aquí, al Quart Món.
