La supervivència dels més forts
- Títol original: X-Men ’97 Season 2 – Survival of the Fittest (Marvel Studios, Disney)
- Any de producción: 2026
- Guió: Brian Ford Sullivan, JB Ballard, Beau DeMayo y Anthony Sellitti
- Repartiment: Ray Chase, Jennifer Hale, Alison Sealy-Smith, Cal Dodd
- Gènere / format / durada: Acció / sèrie d’animació / 30 min
Setmana de finals al Quart Món. Primer vam tenir el del DC K.O., després el d’Ultimate Endgame i ara continuem amb el de la segona temporada de la sèrie de Marvel Animation: X-Men ’97. Quin final! No ha deixat ningú indiferent. Trobo que poques vegades he vist una opinió tan polaritzada. Hi ha persones que l’han gaudit, que s’han emocionat i fins i tot han plorat, mentre que d’altres senten que han perdut el temps seguint aquest «despropòsit» d’història.
Jo no sé ben bé què pensar. Tot i que no considero que hagi estat un desastre rotund, és cert que no em sento gens satisfet i que n’esperava moltíssim més. El desenllaç no ha estat a l’altura de la construcció que s’havia fet durant la temporada i comparteixo la sensació que no ha acabat de complir les expectatives que havia generat.
Amb els seus punts forts i febles, avui donem per tancada la segona temporada, valorem el resultat final i plantegem les bases de tot allò que ens trobarem en el futur de la sèrie. Som-hi!
Xoc de trens
Valoro positivament el desenllaç de la tensió entre els X-Men i Factor-X. Mai han estat grups especialment afins i, després de vuit capítols en què les diferències no han deixat de créixer, finalment arriben al punt de ruptura i entren en combat. El resultat és una batalla final èpica i espectacular, on cada mutant té el seu moment per lluir-se i demostrar les seves habilitats de la manera més original possible.
M’agrada que siguin dos grups que es tenen ganes, però que entre alguns dels seus membres encara es mantingui la companyonia i l’amistat nascudes d’experiències compartides. Això dona una dimensió molt interessant al conflicte. Són combats gairebé amistosos, però això no impedeix que ho donin tot per defensar les seves conviccions i completar els seus respectius plans.
Feina feta
Un dels personatges més importants d’aquesta temporada ha estat el Cable, el fill de la Jean Grey i l’Scott Summers, enviat al futur per ser curat d’un virus tecnoorgànic. Ja va tenir un paper destacat a la primera temporada, però és en aquesta on la seva figura acaba adquirint una rellevància molt més gran.
Sempre s’ha presentat el Cable com algú disposat a completar la seva missió costi el que costi. No hi ha sentiment ni obstacle capaç d’apartar-lo del seu gran objectiu vital: matar l’Apocalypse. Al llarg de la temporada l’hem vist perseguint-ne el rastre arreu del món fins a descobrir que la seva essència havia estat transferida al cos del Gambit, un vell amic de la seva família. Ni tan sols això el fa dubtar. Fidel a la seva naturalesa, en aquest episodi final decideix assassinar el Remy per acabar definitivament amb la vida del «primer mutant».
La decisió, però, acaba provocant molts més problemes dels que pretén resoldre. Lluny de posar fi a l’amenaça, permet l’alliberament total del poder de l’Apocalypse, que finalment retorna d’una vegada per totes, tot i que d’una manera tan inesperada com controvertida.
Anticlímax
Una altra de les grans trames d’aquesta temporada ha estat el dol de la Rogue per la mort del seu estimat, el Gambit, durant la massacre mutant de Genosha. El retorn del lladre mutant convertit en genet de la Mort reactiva l’esperança de recuperar-lo definitivament, i la Marie demostra fins on està disposada a arribar per ell quan ofereix la seva pròpia ànima a canvi de la del Remy en un pacte amb un Celestial.
Gràcies a aquest tracte obté nous poders i es dirigeix cap a la batalla final amb l’objectiu de derrotar l’Apocalypse que habita dins la seva parella i alliberar-lo de les urpes de la mort. La X-Woman acaba complint la seva missió i, just quan sembla que els Celestials vindran a reclamar el preu acordat, es revela que el Nightcrawler ha assumit finalment el sacrifici destinat a la seva germana adoptiva.
Tot plegat es resol en una escena carregada d’emoció i simbolisme, en què el Kurt reflexiona sobre la fe, el valor de les persones i la importància de l’amor. És evident que la sèrie busca un moment culminant capaç de commoure l’espectador, però he de reconèixer que, en el meu cas, no ha acabat de funcionar. La resolució no em va transmetre gairebé res i, per això mateix, em va deixar amb la sensació d’estar davant d’un final força descafeïnat i anticlimàtic.
Temporada destemplada
No menteixo si dic que l’inici d’aquesta segona temporada tenia una força espectacular. Els X-Men desplaçats en el temps, les perspectives del passat i del futur, X-Force ocupant el seu lloc al present, Factor-X fent la guitza a la causa mutant… tot apuntava cap a una història amb un potencial enorme.
No sé ben bé en quin moment, però a mesura que han passat les setmanes la trama principal s’ha anat desdibuixant. En lloc d’avançar de manera decidida cap al conflicte central, la sèrie ha preferit dedicar espai a històries autoconclusives que, tot i ser força bones per si mateixes, rarament acabaven aportant res realment significatiu a l’argument principal.
Això es fa especialment evident amb l’Apocalypse. El seu retorn es va presentar com una de les amenaces mutants més grans de tots els temps, una trama amb prou entitat com per sostenir els nou episodis de la temporada. Tanmateix, tinc la sensació que mai hem arribat a veure tot el seu potencial, sobretot si tenim en compte que des del quart capítol pràcticament no n’hem sabut res en la seva forma definitiva.
Per això, el desenllaç m’ha acabat recordant més a un episodi de What If…? que no pas a una història de continuïtat principal. Entenc la voluntat de connectar-lo amb trames i conceptes introduïts en temporades anteriors, però crec que tot plegat hauria funcionat millor amb una resolució més convencional i, sobretot, més satisfactòria per als seguidors clàssics de la franquícia.
Futur prometedor
La tercera temporada de la sèrie ja està llesta i, de fet, ja se n’ha presentat un breu avançament, en què la Germandat dels Mutants Diabòlics es perfila com el gran rival a vèncer durant els pròxims capítols. Per altra banda, la quarta temporada també es troba en desenvolupament i, segons han informat diverses fonts durant les darreres setmanes, ja han començat les gravacions de diàleg.
Això és una molt bona notícia, ja que si continuem rebent nous episodis amb certa regularitat, la sèrie pot gaudir d’una trajectòria molt llarga. Es convertiria en una presència habitual dins de Marvel Studios i permetria adaptar moltes de les grans històries dels còmics a la petita pantalla, atraient també nous lectors que hagin descobert els mutants gràcies a la sèrie.
Després de la decepció que m’ha deixat aquesta segona temporada, no espero canvis dràstics de cara a la tercera. Simplement, crec que ha estat una ensopegada. Han intentat apostar per una proposta fresca i original que no ha acabat de funcionar amb tothom. M’alegro molt pels fans que n’han quedat satisfets i, pels que no, doncs escolta, encara tindrem més oportunitats.
X-Men ’97 temporada 2 ja és història i al Quart Món l’hem gaudit molt!
