Moltes llums, però alguna ombra massa gran
- Títol original: Spider-Man: Brand New Day (Sony – Columbia / Marvel Studios)
- Any de producción: 2026
- Direcció: Destin Cretton
- Repartiment: Tom Holland, Zendaya, Sadie Sink, Mark Ruffallo, Jon Bernthal
- Gènere / format / durada: Aventura Superherois / pel·lícula d’acció real / 2h 24’
L’Spider-Man és un dels pocs personatges de la cultura popular que agrada pràcticament a tothom. Ja sigui als còmics, a les pel·lícules, a les sèries d’animació o als videojocs, gairebé tots tenim una versió preferida de l’aràcnid. Deixant de banda els còmics, costa trobar una època de sequera pel que fa a les seves adaptacions. Marvel ha sabut reinventar el personatge una vegada i una altra, mantenint-lo sempre present en l’imaginari col·lectiu.
Un dels moments més importants de la seva història recent va arribar amb Spider-Man: No Way Home, la tercera pel·lícula de l’actual etapa del personatge dins de l’Univers Cinematogràfic Marvel. Per primera vegada, el film reunia les tres encarnacions cinematogràfiques de l’Spider-Man: Tobey Maguire, protagonista de la trilogia de Sam Raimi; Andrew Garfield, de les dues pel·lícules d’The Amazing Spider-Man; i Tom Holland, el rostre actual del personatge. Era una proposta amb un enorme component emocional i nostàlgic, i el resultat va ser un èxit rotund tant de crítica com de taquilla. Si he de ser sincer, no tinc tan clar que la pel·lícula sigui tan bona com sovint es diu, però aquest és un debat que deixarem per a un altre dia.
El que realment m’interessa és la magnitud que ha assolit l’Spider-Man dins de la cultura popular. Tot i ser un dels superherois més explotats dels últims anys, sembla que mai no en tenim prou. Ara, cinc anys després de No Way Home, s’obre una nova etapa per al personatge. Sense amics, sense família i sense els Avengers al seu costat, el Peter Parker s’enfronta a un nou començament a Spider-Man: Brand New Day.
Un nou dia, un nou començament
La història comença quatre anys després dels esdeveniments de Spider-Man: No Way Home. Ningú recorda qui és el Peter Parker, però tothom continua estimant l’Spider-Man. Allunyat de la vida que havia construït fins aleshores, l’aràcnid dedica cada dia a protegir la ciutat de Nova York de qualsevol amenaça. Tant li fa enfrontar-se a l’Scorpio en una persecució pels carrers de Manhattan com ajudar una senyora gran a creuar el carrer. No hi ha cap tasca massa petita per a l’amic i veí de tothom.
Mentre que a l’Spider-Man sembla que tot li funciona, el Peter travessa el moment més difícil de la seva vida. Tot aquest temps no li ha permès oblidar la seva tia May, ni el Ned, ni la M.J. Ells han continuat endavant, s’han graduat a la universitat i han refet les seves vides, completament aliens al fet que, durant un temps, van ser les persones més importants per a l’heroi de Nova York. El sortilegi del Doctor Strange va ser tan poderós que, de moment, no sembla existir cap manera de recuperar els records perduts.
En una situació com aquesta, seria molt fàcil caure en la desesperació o deixar-se consumir pel ressentiment. Al cap i a la fi, molts dels grans vilans de Marvel han nascut després de viure tragèdies molt menys dures que les del Peter Parker. Tanmateix, és precisament aquí on el personatge demostra la seva grandesa. Tot i tenir motius de sobres per rendir-se, decideix continuar fent el bé i reafirmar-se com la millor versió de si mateix. Al meu entendre, aquest és l’aspecte que millor captura l’essència de l’Spider-Man creat per Stan Lee i Steve Ditko: la capacitat de continuar fent el correcte fins i tot quan ningú no t’ho recompensa. És aquest esperit el que explica per què continua sent un dels superherois més estimats de la cultura popular.
Marvel Team-Up
Existeix la idea que l’Spider-Man és un heroi solitari, però res més lluny de la realitat. Des de la seva creació, l’hem vist unir forces constantment amb tota mena d’herois d’arreu de l’univers Marvel. Aquestes col·laboracions van acabar donant lloc a Marvel Team-Up, una de les sèries més emblemàtiques de l’editorial, dedicada a aventures autoconclusives en què compartia protagonisme amb personatges com els Avengers, els X-Men o els Defenders. Aquesta pel·lícula recull molt bé aquell esperit i el trasllada a la pantalla.
El principal team-up de la pel·lícula és el que formen l’Spider-Man i el Punisher i, sense cap mena de dubte, és un dels grans encerts del film. La química entre tots dos és tan natural que et deixa amb ganes de descobrir molt més sobre la seva relació. Què va passar a Staten Island? Com es van conèixer? Quines altres aventures han compartit? Són dos personatges amb visions de la justícia radicalment diferents, i precisament aquest contrast és el que fa funcionar tan bé la seva dinàmica. Resulta especialment interessant veure com el Peter intenta treure sempre la millor versió del Frank, mentre que aquest acaba exercint, gairebé sense voler-ho, de veu de l’experiència per al jove heroi. És, sens dubte, un dels moments més destacats de la pel·lícula.
Una ombra massa llarga
L’univers Marvel es troba en un dels moments més transcendents de la seva història. La Saga del Multivers arriba al seu desenllaç i, amb el soft reboot posterior a Secret Wars, les històries prendran un nou rumb en què els mutants estan cridats a assumir un paper protagonista. L’univers mutant és un dels pilars de l’editorial: els X-Men han estat presents als còmics durant dècades i al cinema des de fa més de vint-i-cinc anys, des que X-Men (2000), dirigida per Bryan Singer, va contribuir a assentar les bases del cinema modern de superherois. A poc a poc ens acostem a la presentació de la nova encarnació d’aquests personatges, amb un element diferencial molt esperat: per primera vegada compartiran univers, des del principi, amb la resta d’herois de Marvel Studios.
Ha estat a Brand New Day on hem conegut la primera mutant destinada a encapçalar aquesta nova etapa: la Jean Grey, coneguda inicialment com a Marvel Girl i, més endavant, com a Phoenix. El personatge es presenta amb una edat molt jove, una decisió coherent si l’objectiu és que tingui un llarg recorregut durant els pròxims anys. Personalment, no és una elecció que m’acabi de convèncer, però entenc la lògica que hi ha al darrere, ja que permetrà construir una evolució progressiva i orgànica al llarg de les futures pel·lícules.
El meu principal inconvenient és la manera com s’ha plantejat aquesta primera aparició. Sense considerar-me cap expert i parlant únicament des de la meva experiència com a lector, no m’ha convençut que la Jean sigui presentada inicialment com una antagonista. És cert que el personatge sempre ha conviscut amb una força immensa i difícil de controlar, però aquesta aproximació em costa d’encaixar amb la personalitat que mostra als còmics, especialment durant la primera etapa dels X-Men. La pel·lícula acaba reconduint aquesta línia argumental amb la seva redempció i deixa oberta la porta perquè, més endavant, es creui amb la nova versió del Professor X, que previsiblement serà l’encarregat de reunir la primera generació dels nous X-Men. Espero que la introducció de la resta de mutants sigui més fidel a l’essència dels seus personatges, perquè crec que és la millor manera de construir aquesta nova etapa de l’univers Marvel.
El futur
Spider-Man: Brand New Day obre les portes al futur del personatge. La situació en què queda el Peter Parker al final de la pel·lícula és molt més devastadora del que podria semblar a l’inici. La M.J. és incapaç de recordar-lo i, fins i tot després de descobrir què va passar, admet que no sent res per ell. El Peter ho accepta i decideix mirar endavant. Personalment, m’hauria semblat un final tràgic, però també profundament satisfactori: assumir que, de vegades, toca perdre, però que això no ha d’impedir-nos continuar sent la millor versió de nosaltres mateixos. Aprendre a deixar anar també forma part de créixer, i crec que aquest hauria estat un missatge molt potent per tancar la història.
M’hauria agradat que la pel·lícula acabés amb aquesta idea, obrint la porta a una nova etapa en què presentar nous herois, antagonistes i interessos amorosos. Per desgràcia —al meu parer—, el film opta per un dels clàssics cliffhangers del gènere. L’escena final deixa entreveure que el Ned comença a recuperar els records del Peter, un gir que, previsiblement, marcarà el desenvolupament de les pròximes entregues. Caldrà veure cap a on condueix aquesta trama.
L’escena postcrèdits és, probablement, el moment que més ha desconcertat els espectadors que no segueixen els còmics. Tanmateix, el seu significat sembla força evident si tenim presents les dues pròximes pel·lícules dels Avengers. Tot apunta que l’Spider-Man ha estat transportat al Battleworld, la realitat creada pel Doctor Doom després de la destrucció del multivers durant les incursions. És un escenari que previsiblement es desenvoluparà a Doomsday i que, tot i que no crec que impliqui una presència destacada de l’Spider-Man en aquella pel·lícula, sí que pràcticament confirma el seu paper a Secret Wars.L’escena postcrèdits és, probablement, el moment que més ha desconcertat els espectadors que no segueixen els còmics. Tanmateix, el seu significat sembla força evident si tenim presents les dues pròximes pel·lícules dels Avengers. Tot apunta que l’Spider-Man ha estat transportat al Battleworld, la realitat creada pel Doctor Doom després de la destrucció del multivers durant les incursions. És un escenari que previsiblement es desenvoluparà a Doomsday i que, tot i que no crec que impliqui una presència destacada de l’Spider-Man en aquella pel·lícula, sí que pràcticament confirma el seu paper a Secret Wars.
Amb tot, Spider-Man: Brand New Day és una pel·lícula molt entretinguda, ideal per a la temporada d’estiu i capaç de mantenir l’interès de principi a fi. Té decisions discutibles i no està exempta de defectes, però compleix amb escreix el seu objectiu: divertir, emocionar i preparar el terreny per al que ha de venir. Ara només queda esperar el següent capítol de la història.
