Lliçons sobre la diversitat a base de barrufes
- Edició original: Schtroumpf vert et sctroumpf (1973)
- Edició en català: Clar i Barrufet i Barrfet i Català (2012, Editorial Base)
- Guió: Peyo, Yvan Delporte
- Dibuix: Peyo
- Color: Peyo
- Format: Cartoné, color. 48 pàgines. 12,00€
Un dels temes més repetits al Quart Món i, en concret, al Treball de Fi de Grau d’on sorgeix el projecte, és el de la legitimació cultural del còmic. Es tracta d’un mitjà editorial que, de manera pejorativa, sol estar vinculat al públic infantil, fet que fa pensar que la combinació de text i dibuix només és apta per a persones que encara no han desenvolupat una habilitat lectora avançada. Aquest és un tema que dia a dia combatem els aficionats al còmic, siguem divulgadors o només lectors, i que dia rere dia millora.
Si hi ha una branca del sector que molts cops escapa a aquest estigma, és la que prové de les corrents franco-belgues. Les històries de Tintín, Astèrix o Els barrufets (protagonistes de la ressenya d’avui), tot i anar orientades a públics infantils i juvenils, sovint escapen de les crítiques i, per nostàlgia o valor educatiu, són molt ben valorades tant pels més petits com pels grans.
Avui parlarem d’un dels meus àlbums preferits dels barrufets, el qual conté dues històries d’allò més boniques i amb moralines molt valuoses. Amics del Quart Món, viatgem junts al bosc encantat i descobrim el còmic d’avui: Clar i Barrufet i Barrufet i Català.
Qüestió de llengua
Va ser l’any 1958, a La Flûte à six trous, que es va establir que els barrufets parlen la llengua barrufa, en què el terme “barrufar” s’utilitzava de manera contínua per designar qualsevol mena de verb o concepte. És durant la història que comentem avui que descobrim que existeixen dos dialectes de la llengua barrufa, els quals venen determinats per les dues zones de la vila. Els barrufets del nord fan servir el terme “barrufet” com a substantiu, mentre que els barrufets del sud el fan servir com a adjectiu o verb. Aquesta situació desencadena una discussió entre les dues comunitats del poblat.
Mentrestant, el Gran Barrufet es troba tancat al seu laboratori intentant completar un experiment molt complicat que el manté allunyat de la disputa. Si bé en és conscient, confia que tot plegat no serà un gra massa i que sabran viure amb les seves diferències; no podria estar més equivocat. Tot esclata quan, en una representació teatral de La Barrufeta Vermella (o Caputxeta Barrufa), els barrufets s’enfronten en una baralla i decideixen partir la ciutat en dues meitats, fet que trenca les relacions entre ells.
Enemic comú
Amb l’experiment gairebé enllestit, el Gran Barrufet s’adona del gran problema dels seus barrufets i, incapaç de trobar una solució dins els límits de la vila, decideix sortir al bosc a buscar ajuda. Es desplaça fins a la casa de Gargamel, amb qui intercanvia el cos amb l’ajuda d’un encanteri de metamorfosi, per interpretar el paper del malvat bruixot i atacar els barrufets. Amb la seva arribada a la vila, els barrufets del nord i del sud uneixen forces contra un enemic comú.
Aquesta és la lliçó que intenta donar el Gran Barrufet als seus fills: allò que ens uneix ha de ser més fort que allò que ens separa. Hem d’abraçar les nostres característiques comunes, les que ens fan comunitat, i respectar les diferències que ens donen una identitat singular. La llengua, el lloc d’origen o els interessos de cadascú no han de ser un impediment per viure en pau. Trobo que aquesta lliçó és molt important i que no només l’haurien d’aprendre els infants, sinó també molts adults que no són capaços d’entendre la diversitat cultural present en totes les persones que viuen al món.
Finalment, els barrufets aconsegueixen vèncer Gàrgamel i tot torna a la normalitat. Si bé seguiran tenint disputes de tota mena, la part important és que la pau retorna a la vila barrufa.
Els Jocs Barrufolímpics
D’altra banda, el volum també inclou una seqüència d’historietes d’una pàgina amb gags i acudits al voltant de la pràctica esportiva, posant èmfasi en el tir amb arc. Es tracta d’un bon complement, més esporàdic i de lectura ràpida, propi de les tires còmiques de diari.
Amb tot això, no li estic descobrint res de nou a ningú, però recomano molt la lectura d’aquest àlbum, especialment a aquells que contribueixen a augmentar les desigualtats a la nostra societat i a promoure conflictes només pels llocs d’origen o la cultura de les persones. Una lectura del tot recomanable.
